Somnis de paper....

John Lennon era un dels components de la banda musical The Beatles formada l’any 1960 a Liverpool, Anglaterra.
Després John Lennon va treure diferents discs de manera solitària els quals tenien tots un caràcter rebel però partint del pacifisme. Poc a poc, va obtenir un gran nombre de fans i gran influència dins el món juvenil.
Tot i això, John Lennon va ser assassinat per Mark Chapman. Mark va ser hospitalitzat durant la seva joventut a causa d’una malaltia mental. Per ell el “Guardiàn entre el centeno” va tenir un gran significat tot i que en va fer una lectura errònia a causa de les seves obsessions. Va voler fins i tot, fer el mateix recorregut que va fer en protagonista de l’obra, Holden Caulfield i viure les seves experiències.
El dia 8 de desembre de l’any 1980, Mark va comprar un altre exemplar del llibre en la qual hi va escriure “Esta es mi declaración” així doncs, es va dirigir als apartaments on vivia John Lennon i la seva parella Yoko Ono i després de firmar el disc Double Fantasy els va esperar a que tornessin. Un cop va tornar el cotxe d’en John Lennon va ser quan el va disparar i matar. El més impactant d’aquesta historia és que Mark es va quedar a l’escena del crim mentre llegia un altre capítol del llibre fins que va arriba la policia i el va detenir.
Però per què va matar a John Lennon si ell representava la rebel·lia i la critica a la societat? Segons algunes fonts documentades, Mark Chapman havia passat de l’admiració cap aquest gran músic a l’odi perquè ja no era un ideal a seguir. Segons Mark, la fama li havia pres la seva vida privada, ara vivia còmodament i tot el que deia, per a ell ja no era real, no era autèntic. Tampoc hem d’oblidar que patia una malaltia mental i que es va obsessionar amb la idea de ser el guardià entre el sègol.

Hem volgut aprofitar aquesta ocasió per recordar a un gran cantant com era John Lennon. A continuació hem penjat el vídeo de la seva famosa cançó: Imagine

Holden és el personatge que Salinger va crear en la novel·la El guardián entre el centeno. Aquesta novel·la es va publicar l’any 1951 però encara és important dins el context actual. Per què ha passat això? Aquest fet s’esdevé per la forma narrativa que té aquest llibre, Salinger utilitza el recurs de la primera persona per explicar les aventures que li passen a un noi adolescent com és en Holden.
També utilitza un vocabulari molt quotidià i això fa que l’estil del llibre sigui directe, aquest fet fa que des de les primeres línies de la història el lector tingui la necessitat de continuar llegint fins al final.

Un altre fet que ha esdevingut aquesta novel·la fins als nostres dies és sens dubte la caracterització d’en Holden. Com hem dit anteriorment, ell és un adolescent de disset anys i es troba en un moment de la seva vida una mica complicat. Per una banda, sap que ja no és un infant però per una altra banda, sap que encara no és adult i a més a més odia el món adult. Holden critica, odia i ens diu que el món adult és una hipocresia constant, que les persones adultes són falses, no es creuen mai res, no els importa res..

En canvi, ell vol ser el guardià entre el “sègol”. Ell constantment s’imagina que hi ha un camp de sègol en el qual hi juguen milers de nens. Tots estan contents però a prop hi ha un precipici, ell els vigila i els ajuda perquè aquests infants no caiguin en el precipici. D’alguna manera Holden no vol abandonar aquest record i aquest contacte amb la seva infància per aquest motiu, es porta tant bé amb la seva germana Phoebe i enyora tant al seu germà mort Allie.

Aparentment tots els adolescents passen de tot, de la família, dels estudis, de tot allò que suposi una responsabilitat. Holden, en general, no discerneix d’aquest prototip de noi adolescent, però té un sentit de família molt diferent a la majoria de joves.
Tot i que els seus pares no són els millors, en Holden, no té una mala opinió d’ells:

(p. 9): “ Primero porque me aburre y, segundo, porque a mis padres les darían dos ataques por cabeza si les dijera algo personal acerca de ellos. Para esas cosas son muy susceptibles, sobretodo mi padre. Son buena gente y todo eso, no digo que no, pero también son más susceptibles que el demonio.”

En Holden té un germà, al que li té respecte i certa admiració:

(p.9): “ Quiero decir que a D.B tampoco le he contado más, y eso que es mi hermano y todo. Está en Hollywood. Como eso no queda muy lejos de este antro, suele venir a verme casi todos los fines de semana. Él será quien me lleve a casa cuando salga de aquí quizá el mes que viene. Acaba de comprarse un Jaguar. Uno de esos cacharros ingleses que se ponen a trescientos kilómetros por hora. Casi cuatro mil dólares le ha costado. Ahora tiene un montón de pasta. Antes no. Cuando vivía en casa era sólo un escritor normal. Por si no saben quién es, les diré que ha escrito un libro de cuentos estupendo, “El pececillo secreto”. Trata de un niño que tiene un pez y no se lo deja ver a nadie porque se lo ha comprado con su dinero. Me dejó sin habla. Ahora D.B está en Hollywood, prostituyéndose. “

Tot i que no li agradala vida que porta el seu germà, ja que creu que abans era un escriptor de veritat i ara tan sols es una prostituta de Hollywood, es nota que l'estima.

Per un altra banda, Holden va tenir un germà, del qual guarda un grat record, i que va morir per una malaltia greu.

(p.54): “ Mi hermano Allie tenía un guante de fielder de la mano izquierda. Era zurdo. Pero lo descriptivo era que tenía poemas escritos en los dedos y en la bolsa de la palma de la mano y por todas partes. En tinta verde. Los escribió por tener algo que leer cuando estaba en el campo y no bateaba nadie. Ahora está muerto. Tenía leucemia y murió cuando estábamos en Maine, el 18 de julio de 1946. Les habría gustado. Tenía dos años menos que yo, pero en como cincuenta veces más inteligente. Era inteligentísimo. Sus profesores escribían continuamente a mi madre para decirle que era un placer tener en su clase a un niño como Allie. Y no lo decían por decir. Lo decían de verdad. Pero no era sólo el más inteligente de la família. Era también el mejor en muchos otros aspectos. Nunca se enfadaba con nadie. Se supone que los pelirrojos se enfadan con mucha facilidad, pero Allie nunca se enfadaba, y eso que tenía el pelo muy rojo.”

Molts adolescents, la majoria, es porten a matar amb els seus germans petits, però com es pot observar Holden, anyora molt al seu germà mort, ja que el considera la persona més bona i intel·ligent que mai hagi conegut.
Finalment, en Holden també té una germana petita, que s’estima molt i que la considera un geni tot i que és força més petita que ell: Phoebe

(p. 90) “ Deberían verla. Seguro que no han visto en su vida una niña más mona y más lista. Es listísima. Desde que empezó a ir al colegio no ha sacado más que sobresalientes. La verdad es que soy el único tonto de la familia. Mi hermano D.B es escritor y todo eso, y mi hermano Allie, del que ya les he hablado, el que murió, era un genio. Yo soy el único realmente tono. Pero deberían ver a Phoebe. Tiene el pelo como rojo, un poco como era el de Allie, y en el verano lo lleva muy corto. En el verano se lo mete detrás de las orejas. Tiene unas orejitas muy monas. Pero en el invierno lo lleva largo. Unas veces mi madre le hace trenzas y otras no. Pero es muy bonito. Tiene sólo diez años. Es muy delgada, como yo, pero delgada graciosa. Delgada como una patinadora...

Així segueix resaltant l’ intel·ligència,sentit comú i bellesa de la seva germaneta. En aquest sentit en Holden és diferent a la majoria d’adolescents. No pensa del tot que els seus pares siguin un rotllo, o uns vells que estiguin amargant-li la vida. Admira i respecta els seus germans i pensa que tots ells són millors que ell, no com la majoria d'adolescents que pensen que els seus germans només fan la guitza.
Un noi curiós en Holden.

El guardián entre el centeno és una novel·la destinada a l’adolescència. Què preocupa als adolescents? Principalment el cos. L’etapa de l’adolescència és una etapa de crisi, de canvis físics i mentals, on els joves només pensen en ser “guais”, agradar els altres, ser els populars de la colla. Molts passen per canvis que no són agradables: acne, tendència a engreixar-se, quedar-se baixet, créixer massa de cop... l’obsessió i el culte pel cos són molt patents en aquesta etapa de la vida de les persones. Això també reflecteix en la crítica a la gent que se surt dels cànons de bellesa.
El llibre de Salinger, dóna molta importància a aquests canvis, que provoquen tants problemes i trastorns avui en dia.
(p.32) “ Era un tío de esos muy,muy altos – medía como uno noventa- con los hombros caídos y una dentadura aquerosa. En todo el tiempo que fuimos vecinos de habitación no le vi lavarse los dientes ni una sola vez. Los tenía siempre horribles y como mohosos, y si le veías en el comedor con la boca llena de puré de patata y guisantes o algo así, casi te daban ganas de vomitar. Además de eso, tenía un montón de granos. No sólo en la frente o en la barbilla, como la mayoría de los tíos, sino por toda la cara”.
(p. 58) “La cogió y la leyó mientras se desabrochaba la camisa. Ahí estuvo, leyéndola y como acariciándose el pecho y el estómago con una expresión totalmente estúpida en la cara. Siempre estaba acariciándose el pecho o el estómago. Se quería con locura”
(p. 35) “ Empezó a limpiarse las malditas uñas con la punta de una cerilla. Siempre se estaba limpiando las uñas. En cierto modo, tenía gracia. Tenía los dientes todos mohosos y las orejas más sucias que un demonio, pero se pasaba el día limpiándose las uñas. Supongo que pensava que con eso era un tío aseadísimo.”
(p. 40) “ Salió de la habitación con el neceser y la toalla debajo del brazo. No llevaba ni camisa ni nada. Siempre iba con el pecho al aire porque se creía que tenía un físico estupendo. Y lo tenía. Tengo que reconocerlo.”
(p. 42) “ Cuando acababa de arreglarse siempre tenía buen aspecto, pero si le conocías como le conocía yo, sabías que era un guarro secreto. Si se arreglaba tanto para tener buen aspecto era porque estaba locamente enamorado de sí mismo. Se creía el tío más guapo del hemisferio occidental. Era bastante guapo, lo reconozco. Pero sobretodo era un guapo de esos que si tus padres veían su foto en el anuario del colegio, enseguida decían “¿Quién es ese chico?”. Quiero decir que era sobre todo un guapo de anuario. En Pencey conocí un montón de tíos que me parecían mucho más guapos que Stradlater, pero que no parecían guapos cuando veías su foto en el anuario. En el anuario parecía que tenían orejas de soplillo o una nariz muy grande. Me ha pasado muchas veces”.
Aquests són uns dels molts exemples sobre l’importància del cos que es veuen dins l’història. Un exemple clar de realitat adolescent.

Títol: El guardián entre el centeno

Autor: J.D. Salinger

Col·lecció: Literatura

Editorial: Alianza Editorial

1ª Edició: 1978

Traducció: Carmen Criado

Ja hem despertat del somni del Pais de les Meravelles i ens traslladem a l'escola d'educació secundària de Pencey, on Holden ha estat expulsat...

Sexe, adolescència, records dolorosos del passat, tornen en una història plena de sarcasme i ironia... Us atreviu a entrar dins aquest escenari tan directe, realista i de vegades cruel????

Després de la lectura de diversos clàssics literaris podem afirmar que el temps és un tema força explotats pels grans autors de l’època.
Però, què és el temps? El llibres que tracten millor o almenys en els quals el temps hi surt més explícit són: Peter Pan i Alícia al país de les meravelles.
Segons Barrie en la seva obra de Peter Pan el temps està atrapat en un cocodril el qual vol menjar-se al gran capità Garfi. El gran simbolisme del rellotge, del temps... tot passa i a tots se’ns acaba el nostre temps.
Segons Carroll el temps surt de dos tipus dins l’obra Alícia al país de les meravelles. Per una banda, hi ha el Conill Blanc, un personatge obsessionat amb el temps, que arriba tard a tot arreu i que mira el rellotge les vint-i-quatre hores del dia.
Per altra banda, Carroll ens presenta al Barreter i la Llebre de Març els quals prenen constantment el te perquè sempre són les sis. En Barreter fins i tot ens diu a la pàgina 76 “- Si coneguessis el Temps tan bé com jo, va dir el Barreter - No parlaries de “matar-lo”. El Temps és una persona, i les persones no es “maten”.
- No t’entenc, va dir l’Alícia.
- És obvi que no!. va dir el Barreter sacsejant el cap amb menyspreu. - Estic segur que mai no hi has parlat, amb el Temps.
- Potser no. Va replicar l’Alícia cautament; - però, a les classes de música, m’han ensenyat a marcar el temps
- Ah! Això ho explica tot, va dir el Barreter. - El Temps no suporta que el marquin. Mira: si tinguessis bones relaciones, ell faria quasi tot el que tu volguessis amb el rellotge. Per exemple: imagina’t que són les nou del matí, just abans de començar les classes; doncs només li hauries d’insinuar alguna cosa i, en un tres i no res, el rellotge et diria que són dos quarts de dues, l’hora de dinar!

Tot i això, no parlem només del temps que ens diu les hores, els minuts i els segons. Dins l’àmbit literari el temps és un recurs molt utilitzat perquè li serveix a l’autor per situar els personatges dins un espai determinat i que en lector en pugui fer una bona comprensió. És a dir, en tots els llibres que hem llegit fins ara, el temps era la clau per entendre algunes de les obres. Per exemple: Peter Pan, Alícia al país de les meravelles i al Màgic d’Oz la trama es desenvolupa en l’hora d’anar a dormir. La nit, els somnis, l’hora de la migdiada en el cas de l’Alícia... totes les històries ens situen en un temps concret. Els lectors ho relacionem amb els nostres coneixements i les nostres experiències i podem imaginar com és l’espai en el qual es troben els nostres personatges.
Per tant, el temps per alguns, com el Barreter, pot ser una persona i per als altres una forma de vida. Però sigui com sigui, el temps passa i hem d’aprofitar al màxim totes les nostres experiències i aventures tal i com ho fan els nostres personatges!